Retrats de la memòria

És innegable que tota fotografia té un component documental molt clar. En aquest cas, Elisabet Serra és capaç de retenir un món, el nostre món rural, que està desapareixent. Desapareixen oficis, arquitectures, formes de vida, paisatges i una manera determinada i rica d'entendre el món. A vegades, la força dels canvis no ens fa conscients que correm el risc de perdre un gran llegat de tradicions, costums i mirades que formen part de les nostres arrels.

Però queda la fotografia de Serra per fer-nos memòria, activa i potent, d'un món que és el dels nostres avis i que, per tant, té a veure amb el nostre origen i la nostra identitat. Només cal mirar amb deteniment el treball d'Elisabet Serra per adonar-nos del valor que té apropar-nos a una realitat no tan llunyana en el temps, però que ja forma més part del nostre passat que del nostre present.

En el treball s'estableix un diàleg poderós entre el fotògraf i el món que vol retratar. L'autora explora els seus vincles amb l'àvia i amb el paisatge de la seva infantesa per elaborar un material intimista i ple de suggeriments. El que més sorprèn de les seves fotografies és la naturalitat prodigiosa que hi aconsegueix; res no sembla interrompre els vells silencis ni el lent esdevenir de les hores.